Sol Solet

Són pirates al Pacífic. Fugen d'una batalla, però tornaran. Han decidit tornar enrere abans de que fos massa tard. El vaixell ha sofert danys importants. A casa els hi esperen les seves famílies, un merescut descans. Llamps i trons. Comença a ploure.

- Nens, s'ha acabat el fer de pirata! Cap a casa abans que començi a ploure més fort!

La Núria i el seu germà, el Roger, van ser els primers a entrar, sempre feien cas del que deia la seva mare. El Víctor i l'Oriol van entrar després queixant-se obertament, el seu pare encara trigaria una estona i no tornarien a casa fins l'hora de sopar.

El Roger va començar a plorar. Sempre ho feia. No li agradava deixar de ser de sobte un dels seus personatges favorits, pirata al Pacífic, nen perdut a Maimés, conillet al País de les Meravelles, soldat a Waterloo... Sentia que una part d'ell moria cada cop que la fantasia s'acabava. Sentia que es feia gran. Sentia que cada cop era més difícil tornar. No entenia per què, però plorava, no de ràbia, estava trist.

El Víctor i l'Oriol no sabien estar-se quiets. Cinc minuts després van començar a barallar-se. Sempre estaven igual. La mare de la Núria i el Roger no sabia que fer amb ells. No li agradava tenir-los a casa però els seus pares els hi havien ajudat molt quan el Joan havia mort. De vegades, quan els veia barallar-se no podia evitar somriure i sentir-se orgullosa dels seus fills, les dues criatures més maques del món.

La Núria, havia quedat hipnotitzada a la finestra. Li agradava mirar la pluja. Li agradava el tacte fred del vidre a la seva cara. Li agradava sentir que no hi havia res capaç d'aturar la seva inèrcia...

* * *

El fum de dos cigarrets al cendrer contaminava l'ambient. Algú dormia al llit mentre ella, completament nua, contemplava la pluja. Feia molt de temps que havia descobert que la pluja era només això, pluja, i que no plou a tot arreu, ni per sempre. Ella sabia que per sobre dels núvols sempre fa sol. Lluny d'allà, la seva mare tornava a somriure, el Roger escrivia un nou capítol de la seva novel·la mentre el seu company feia el sopar, i el Víctor i l'Oriol, tot i els seus somriures postissos, havien deixat de somiar per sempre.

- Tornes al llit? - Una veu ronca d'entre els llençols.

- Ja vinc!

La Núria estava gaudint, però no tenia res a veure amb el seu convidat, ni amb la pluja... Mentre tornava al llit ho va tornar a sentir, i no per haver-se acostumat havia deixat d'ésser tan intens com el primer dia. Sabia on era en aquell moment, però no sabia on seria l'endemà. La intensitat dels raigos del Sol al seu cor... VIDA

A fora, plovia, i no deixaria de ploure durant un parell de dies...