20.6.06

Colonia

"No hay vuelta atrás," mientras dejaba el informe sobre la mesa y dirigía su mirada a sus interlocutores. "En menos de trescientos años..."


"Eso quiere decir que debemos poner en marcha nuestro plan de evacuación." El tono excitado de su voz disculpó su intromisión.

"Si no recuerdo mal, y no acostumbro a hacerlo, Tierra era nuestra mejor opción," observó alguien con tono serio. "¿Lo sigue siendo?"

"Un informe reciente demuestra que para cuando necesitemos colonizarlo, allí no quedará nadie," silencio. "No será un problema."

"Siéntate en la puerta de tu casa..."

"... y verás pasar el cadáver de quien pudo ser tu amigo," ella, mientras regalaba una infinita sonrisa a quienes la observaban con admiración.

Cuando llegó a casa aquella noche después de la reunión lloró primero, rió después...

9.6.06

Un conte per a nens i nenes (segona mitja part)

L'Arsènia era un cor enorme que vivia amb els seus pares a una petita casa de Ciutat Petita. El seu pare, el Ramón, era un polze que es dedicava a vendre pà a un forn que havia heretat de l'avi matern de l'Arsènia, el senyor Miquel. El Ramón havia heretat el forn I l’Arsènia un peluix que estimava amb bogeria. Tothom a Ciutat Petita comprava el pà al forn del senyor Miquel i el Ramón gaudia de les petites interaccions diàries amb els seus veïns al forn. La seva mare, la Maria, era un pit que mai havia sortit de Ciutat Petita tot i que sempre ho havia volgut fer. La Maria era perruquera i tallava el cabell a totes les dones de Ciutat Petita. Polze i pit s'havien conegut a l'escola però no s'havien vist fins uns anys després. Del seu amor va nèixer un cor enorme que no va trigar a enamorar a tothom. Tothom coneixia l'Arsènia.

Passaven els dies, els messos, els anys i l'Arsènia es feia gran. Era una artista i gaudia del fet de transmetre els seus sentiments a través d'una pintura, d'una cançó, d'un conte. Els seus amics sempre estaven al seu voltant demanant consell. La vitalitat de l'Arsènia es contagiava. El que més li agradava, però, era ballar. A Ciutat Petita, malauradament, no podia aprendre a ballar i per això, tot i que era feliç, no bategava. Quan l'Arsènia era molt petita algú havia obert una escola de dança però la falta d'interés per part dels veïns l'havia condemnat al fracàs. La senyoreta Glòria, el turmell que havia obert l'escola, filla del puny que presidia Ciutat Petita, havia llavors abandonat casa seva en busca d'una oportunitat a Ciutat Gran.

Ciutat Gran estava molt lluny de Ciutat petita.

Ciutat Petita estava situada al bressol d'una vall, entre dues muntanyes molt altes. Un riu trencava la ciutat en dos. Els edificis eren baixets i, per sobre de la resta, s'obria pas l'esglèsia. Des del campanari es veia tota la ciutat. Les cases eren blanques. Els sostres eren foscos. Els nens perseguien a les nenes al carrer. Els homes discutien de futbol al bar de la Plaça Major. Les dones tafanejaven al mercat mentre feien la compra diària.

Ciutat Gran estava situada a una costa sense platja i s'estenia al llarg d'una planície infinita. La contaminació entristia el blau del cel sobre Ciutat Gran. Els edificis, però, el feien somriure, el grataven. El raigos del Sol difícilment arribaven als carrers on cotxes i vianants anaven de dreta a esquerra, de davant a darrera, de dalt a baix. Ciutat Gran, però, tenia de tot... i molt.

Un Nadal, la Glòria va tornar uns dies a Ciutat Petita. Va agafar un avió des de Ciutat Gran a Ciutat Estreta i des d'allà va agafar un autobús que la va deixar a la Plaça Major de Ciutat Petita. No acostumava a visitar la seva família molt sovint però el seu pare, el puny, estava molt malalt i va decidir fer-ho. Puny i turmell van gaudir del que seria el seu últim Nadal junts. El dia de la Nit de Nadal la Glòria va anar a comprar el pà al forn del senyor Miquel, on es va trobar a l'Arsènia, que estava atenent el negoci. El seu pare havia sortit a fer uns encàrrecs.

"Com va la vida per Ciutat Gran?," va preguntar l'Arsènia amb entusiasme.

"Hola! Tot va genial! Voldria un pà de pagés i uns quants pastissets," va contestar la Glòria.

L'Arsènia va posar un enorme pà de pagés sobre el mostrador.

"Quins pastissets voldràs? I la dança, com va la dança? Jo intento aprendre però no tinc qui m'ensenyi..."

"Els voldrem tastar tots! Jo marxo demà passat i m'encantaria poder ballar amb tu, però no serà possible. Et puc deixar la targeta de l'escola on treballo i si algun dia visites Ciutat Gran..." La Glória li va donar la targeta i un bitllet de vint euros. L'Arsènia li va tornar el pà de pagés, una safata plena de pastissets, el canvi i un somriure sincer però que emanava resignació. "Bon Nadal!"
"Bon Nadal a tu també, Glòria!" El turmell va sortir del forn mentre el cor no deixava de mirar la targeta...

Mentre tornava a casa, amb la targeta a la butxaca, va tornar a sentir el que sempre sentia quan s'imaginava enfrontant-se a polze i pit, dient-los que volia marxar a Ciutat Gran, que volia aprendre a ballar. Mai ho havia fet tot i que sabia que era el que volia. Simplement deixava que el que ells volien omplís la seva vida, tot i que només fos fins a la meitat. Tantes nits sense dormir. Tants silencis. Tant mirar les estrelles des de la finestra de la seva habitació. Tants somnis...

El sopar de Nadal va ser deliciós. La seva mare va tornar a superar-se. O això o, simplement, havien oblidat ja com de bo havia sigut l'àpat de l'any anterior. Sopaven els tres sols. El dia de Nadal el passarien en companyia dels dos germans de la Maria i de la germana del Ramón. Després de sopar van començar a parlar. Al Ramón li agradava molt parlar del dia a dia al forn, de política local i de futbol. L'Arsènia i la Maria l'escoltaven atentament fins que començava amb les pilotes. Reien. Somreien. El Ramón va explicar que a la senyora Virgínia, una llengua de l'altra banda del riu, se li havia caigut la bossa del pà aquell matí quan sortia del forn i que quan es va ajupir a agafar-la el seu vestit va cedir a les seves carns i es va trencar verticalment pel cul. Tots tres van trencar a riure i ho van fer durant uns minuts. Després el silenci va tornar a la taula. El Ramón es va encendre un puret. La Maria va veure de la seva taça de te. L'Arsènia va respirar profundament.

"Avui he vist a la Glòria," va mirar al seu pare i a la seva mare als ulls.

"Sé que mai us he demanat res i mai ho faria si no fos realment important per a mi," el seu pare va apagar el puret i la seva mare es va ficar un bombó a la boca. "Sabeu que la dança em fascina," les paraules sortien de la boca de l'Arsènia com demanant permís. "M'ha donat la targeta de l'escola on treballa," va treure la targeta de la butxaca esquerra dels seus pantalons i la va deixar sobre la taula. Va tornar a mirar als ulls dels seus pares en busca de complicitat. "Tinc uns diners estalviats, no són molts, però suficients," el seu pare va adonar-se del que passaria a continuació mentre la seva mare es ficava a la boca el tercer bombó. "Vull marxar a Ciutat Gran a estudiar dança, sempre ho he volgut fer, però ara és el moment." Silenci.

"Però qué estàs dient? Què no estàs bé aquí? Què no t'estimem prou? Què se t'ha perdut a tu a Ciutat Gran?" Es va aturar un segon i va mirar a la Maria. No estava emprenyat però no podia deixar de parlar. "Però tu no estàs acostumada a la gran ciutat. A Ciutat Gran una noia com tu, que ha viscut sempre aquí... A més, ¿saps? És que no ho entenc. I ara..." Es va aixecar va sortir de l'habitació i va tornar. "Té!" Va llençar un paquet sobre la taula i l'Arsènia el va obrir. Era un dossier amb informació sobre una propietat. "Aquest era el regal que tenia per a tu. He comprat un local i el volia compartir amb tu. Hi ha espai suficient per a desenvolupar el teu art i fins i tot podem habilitar una sala per a l'exposició i venda de les teves peces," la seva veu sonava cada cop més trista. "Sé que si ens dius això és perquè ja ho tens decidit i sé que marxaràs però vull que sàpigues que jo no ho aprovo..."

"Té!" Va dir llavors la Maria que fins llavors havia romàs en silenci. "Aquest és el meu regal..."

"Ho sabia," va dir el Ramón. L'Arsènia va obrir el sobre que la seva mare acabava de deixar sobre la taula i va descobrir un bitllet d'avió a Ciutat Gran. Marxaria el primer de gener.

El Ramón va marxar a dormir i la Maria va marxar darrera d'ell. "No et preocupis, ja m'ocupo jo del teu pare..."

Allà sola, asseguda a la taula, amb el bitllet d'avió a una mà i el dossier a l'altra l'Arsènia va plorar...

L'endemà tothom sabia ja que l'Arsènia marxaria. La Glòria quan ho va saber va buscar-la per a donar-li el seu telèfon i dir-li que podria contar amb ella pel que volgués. Un munt de índexs del poble van dir-li que estava boja. La majoria dels veïns no entenien la seva decissió. Durant el menjar de Nadal no es va parlar del tema a la taula perquè així ho va demanar el Ramón. A la nit l'Arsènia va quedar amb els seus millors amics, el Roger, una espatlla dreta, i la Laia, una espatlla esquerra. El Roger que sempre havia estat un somiador s'imaginava ja visitant Ciutat Gran per a gaudir d'un espectacle de dança. L'Arsènia seria la protagonista. La Laia no es va mostrar tan optimista i va intentar convèncer a la seva amiga de que es quedés, que la trobaria molt a faltar i que li sabria molt greu que marxar fos una decissió equivocada. Però si alguna cosa eren aquell cor i aquelles dues espatlles, eren amics, i abans de tornar a les seves cases es van dessitjar mútuament la millor de les sorts de cara al nou any que havia de començar. L'endemà va marxar la Glòria no sense abans acomiadar-se de l'Arsènia amb un "Fins aviat!". El que no sabia ella es que hauria de tornar abans del que es pensava a Ciutat Petita perquè el seu pare moriria el segon de febrer. L'Arsènia va començar a acomiadar-se de Ciutat Petita, dels veïns, dels amics, dels seus racons favorits, del riu, de les muntanyes...

La nit de Cap d'Any va ser diferent a totes les anteriors. L'Arsènia havia d'agafar un autobús l'endemà molt d'hora i un cop va haver canviat l'any va marxar a dormir. Abans, però, el seu pare li va donar una abraçada. "Bon any filla meva!" Estava a punt de plorar. "Continuu en desacord amb el que faràs, però..." La va mirar als ulls. "Sort!"

Quan va arribar a Ciutat Gran després d’un viatge esgotador l’Arsènia va sentir-se bé i malament alhora. Bé perquè per fi veuria complert el seu somni. Malament perquè tenia por. Continuava sense bategar.

La primera setmana a Ciutat Gran va ser un no parar d’aprendre i conèixer gent. L’endemà d’arribar va trucar a la Glòria des d’un hotel. La Glòria ja li tenia allotjament, tot i axí no estaria disponible fins al cap d’un parell de setmanes. Mentrestant es va instal·lar amb ella. Compartiria pis amb un peu i un genoll, bona gent, Lluís i Eugènia es deien. Va començar a fer classes a l’escola de la Glòria. Cada dia era el millor. Es va acostumar a meravellar-se constantment de tot el que li envoltava. Els seus professors eren extraordinaris i els seus companys sempre tenien un segon per a ella. Tot i així, a les nits, abans d’anar a dormir, el seu cap s’omplia de dubtes i s’entristia. La seva tristesa només durava cinc minuts però no acabava de marxar del tot. A més, durant el dia era tot tan increïble que no tenia temps de pensar en res que no fos tot allò que succeïa al seu voltant.

El dia que va haver de mudar-se al pis del Lluís i la Eugènia la Glòria no la va poder ajudar. A ella no li va importar perquè no tenia moltes coses acumulades encara. Va agafar un taxi fins al barri on viuria.

“Tens hora?” Va preguntar-li un estrany.

“Són les cinc i mitja,” va dir l’Arsènia després de deixar a terra la maleta que carregava amb la mà esquerra i el peluix que carregava amb la mà dreta.

El desconegut va agafar ambdues coses i va començar a córrer.

L’Arsènia va cridar però no hi havia ningú a prop. Va sentir-se impotent i va començar a plorar. Feia molt de temps que no ho feia. A la maleta només portava roba, però aquell peluix certament era important per a ella.

Es va eixugar les llàgrimes amb un mocador i va tornar a obrir els ulls i va veure un somriure que s’apropava i va veure que el somriure portava el peluix a la seva mà esquerra i el va mirar als ulls i de sobte el somriure va començar a somriure i ella, per fi, va tornar a bategar. L’Arsènia va deixar de ser simplement un cor, l’Arsènia va ser una noia meravellosament maca…

Un conte per a nens i nenes (primera mitja part)

L'Arnau era un somriure que va néixer una tarda d’hivern a Barri Perdut. Fill d’un bigotis, el Joan, i una panxa, la Irene. L’Arnau tenia una germana, un nas que sempre estava al seu darrere, la Petra.

Barri Perdut estava a les afores de Ciutat Petita i gaudia de plena autonomia. Això feia que molta gent de Barri Perdut mai havia visitat Ciutat Petita. Aquest era el cas de l’Arnau, que va estudiar a Barri Perdut fins que va arribar el dia de marxar lluny dels seus pares en busca dels seus somnis.

La seva infància va ser viscuda amb intensitat.

Un dia, quan encara era molt petit, va decidir no tornar a classe després del pati. El Miquel i el Jordi el van acompanyar en la seva aventura, un coll i una orella respectivament. Només l’orella avui el continua acompanyant. Poc després, un parell de professors van sortir al pati preocupats. Els van estar buscant durant moltes hores. Des d’on ells estaven amagats van observar com succeïa tot.

“La senyoreta Tània, mira! Em sembla que està plorant,” va dir el Jordi, que era dels tres el que més sentit de culpa tenia.

“Què plori!” va dir el Miquel, abans de riure d’una forma molt característica, molt seva.

L’Arnau va començar a sentir-se incòmode. Poc després van decidir entregar-se, tot i que el Miquel insistia en que no ho havien de fer. Els van castigar amb un mes sense pati.

“Fill meu, si un dia d’aquests jo no torno de la feina, què pensaries?” El seu pare tenia una manera molt peculiar de dir-li les coses. “Què pensaries si tampoc torno l’endemà? Què pensaries en veure a la teve mare, trista, mirant per la finestra o asseguda al costat del telèfon?” No va dir-li res més.

“Peró, en què estaves pensant?” La seva mare era molt més expressiva. “S’ha acabat la televisió durant una temporada. La televisió i tot allò que no sigui fruita per berenar!”

Sempre va ser un bon estudiant, però no un alumne exemplar. Això sí, la seva relació amb els de casa sempre va ser excel·lent.

A l’escola primària es barallava un dia sí i un altre també. A casa encara recordaven el dia en que va tornar amb el nas trencat.

“No importa que siguis molt fort, molt ràpid, molt llest… Sempre hi haurà un de més fort, de més ràpid, de més llest…” El seu pare mai va canviar.

“Qué farem amb tu!” La seva mare tampoc. “Aquest mes no surtiràs al parc!”

Tot i la mala imatge que donava de vegades, la seva germana sempre el va admirar. Sempre, fins que ell va començar l’instiut i el que feia va començar a no semblar-li bé. L’Arnau estimava la seva germana per sobre de totes les coses però era incapaç de dir-li i, de vegades, fins i tot s’hi esforçava per tal de dissimular-ho.

Poc a poc el somriure de l’Arnau va anar desapareixent. La seva passió era la biologia però aquesta era la única cosa que el feia feliç. Ja no es barallava amb la gent però moltes coses de les que feia, feien mal als altres. La seva mare patia, la seva germana patia. El seu pare simplement esperava el moment en que el sentit comú naixés. Estava convençut de que arribaria.

“Arnau!” Dormien un al costat de l’altre, només separats per una paret. La Petra va trencar el silenci.

“Què vols grossa!” Ell sempre tan simpàtic.

“No puc més! Saps què?” Fins i tot l’Arnau va escoltar el seu suspir. “Si no fossis el meu germà, ni tan sols parlaria amb tu, no em caus bé, i això que sempre t’he admirat. Ets dolent!” He dit.

Ningú va dir res més. La Petra va plorar en silenci al llit. L’Arnau no va poder dormir. Les paraules de la Petra es repetien una vegada i una altra al seu cap. Com un martell. Hipnotitzat.

A partir d’aquell dia l’Arnau va començar a deslligar-se del món i a centrar-se cada cop més en la biologia. Va deixar de fer moltes coses de les que feia i un bon grapat d’amics van donar-li l’esquena per això. Quan no estava a l’escola es tancava a la seva habitació i llegia, llegia i llegia. La biologia l’omplia però no era suficient, no el feia somriure.

“Me’n vaig a Ciutat Gran a estudiar biologia,” els va sorprendre a tots una nit mentre sopaven.

“Què!?” Va exclamar la seva mare.

“Ho has pensat bé, fill meu?” L’Arnau va assentir. “Llavors no hi ha res més a dir.” El seu pare sabia que havia arribat el moment de deixar-lo anar a lluitar pels seus somnis. La Petra no va dir res.

Els dies van passar i el moment de marxar s’apropava.

“Fa temps que no parlem,” l’ambient entre la Petra i l’Arnau s’havia refredat. “No m’havies dit que volies marxar.”

“Saps què Petra?” els ulls se li van omplir de llàgrimes que no van sortir. “T’estimo. T’estimo i tenies raó. La biologia m’agrada i m’ha ajudat a adonar-me de que s’ha de lluitar pel que un estima. Només així, tot i fracassar, un pot sentir-se bé, realitzat. La realització no té a veure amb assolir les metes, té a veure amb com camines. I jo no ho estava fent bé. Vull tornar a ser el teu millor amic i aquesta és la meva meta ara mateix i vull caminar de la millor forma possible. Vull sentir que realment estic intentant arribar al teu cor.”

La Petra no li va dir res. Es van mirar als ulls un segon i com qui demana permís maldestrement es van apropar, es van aturar, es van fondre en una profunda abraçada…

Feia sol el dia que va marxar. El seu pare el va portar fins a l’aeroport amb cotxe. La Petra els va acompanyar però la Irene va preferir quedar-se a casa. Plorava de tristesa i alegria. Camí de l’aeroport van fer una parada a Ciutat Petita, on mentre el cor i el bigotis van anar a comprar algunes coses, el nas va entrar al forn del senyor Miquel.

“Vull els pastissets més bons que s’hagin fet mai,” va cridar alegrement el nas. “Molt bon dia!”

“Has vingut al lloc idoni,” va dir un cor des de darrere del mostrador. “Meravellós dia, sens dubte. I la teva presència aquí el fa encara millor.”

El cor va marxar durant uns segons i va tornar amb una caixeta plena de pastissets.

“El meu pare els acaba de fer ara mateix,” va embolicar la caixa amb paper de regal sense esperar a que el nas ho demanés. “Per a qui són?”

“Són per al meu germà. El noi més meravellós del món. Bé, potser no tant, té els seus defectes també, però l’estimo molt i avui se’n va lluny a lluitar pel seu somni,” una gran rialla.

“Té, pel teu germà doncs. Segur que és una gran persona,” quan el nas va preguntar el preu dels pastissets el cor li va dir que tant ella com el seu germà mereixien allò i molt més, i que ella es feia càrrec.

“Gràcies! Què vagi molt bé!” es va acomiadar. “Per cert, el meu nom és Petra.”

“Igualment! Jo sóc l’Arsènia.”

La Petra va explicar el seu breu encontre amb l’Arsènia mentre degustaven els meravellosos pastissets a la terminal de l’aeroport.

Els primers dies a Ciutat Gran van ser difícils, però aviat va acostumar-se al seu nou entorn. Mai va arribar a meravellar-lo per allò que era, però sí per allò que li oferia.

Quatre anys després ja era biòleg i havia trobat feina a un centre d’investigació lligat a la universitat. Tot i així, seguia sense somriure. La seva feina no li donava tot el que necessitava. De vegades es sorprenia mirant a l’infinit mentre treballava, ausent. Alguns dies treballar era simplement imposible. Què era allò que li faltava?

La seva germana el visitava sovint, qualsevulla excusa era bona per a viatjar a Ciutat Gran, els seus pares no tant. Ell sempre tornava a casa a passar el Nadal amb la família. A la seva mare li feia molta il·lusió tenir els seus dos fills a casa durant les festes nadalenques. Va arribar, però, l’any en que això no va ser possible. L’Arnau havia de treballar durant el Nadal en un projecte molt important que no podia esperar. La seva intenció era treballar durant els messos de desembre i gener, i visitar la seva família durant el mes de febrer, un cop hagués acabat. A la panxa això no li va fer gràcia. Al bigotis, conscient de que el seu fill per fi havia trobat allò que l’havia de fer feliç, li afectava menys.

La nit de Nadal i els dies de Nadal i Sant Esteve els va passar sol al pis que compartia amb el Pasqual, una cama que havia fugit del bullici de Ciutat Gran durant uns dies. El dia de Nadal va trucar a casa i va estar parlant amb els seus durant una estona.

Li agradava passejar per Ciutat Gran, li agradava imaginar les històries darrera de cada una de les persones que es creuava al carrer. La gent passa desapercebuda a Ciutat Gran. Però no per a ell.

La nit de Cap d’Any va sopar amb uns amics de la feina però va marxar a casa poc després de menjar el raïm.

“Demà haig de treballar,” va estar passejant un parell d’hores abans de tornar a casa definitivament. Allà, en silenci, va fer balanç de l’any que s’acabava. Era feliç, però no somreia, encara.

La primera setmana de l’any entrant va ser certament productiva. En tornar de les seves vacances, el seu cap es va mostrar molt content pel que l’Arnau havia aconseguit. Tant, que un cop van discutir els aspectes de tot plegat li va demanar per favor que no tornés al laboratori per uns dies. S’havia guanyat unes vacances.

“Una xocolata calenta,” va obrir un diari que hi havia a la taula mentre el cambrer va marxar del seu costat.

Cinc minuts després va tornar. “La seva xocolata.”

“Gràcies!” Va gaudir d’allò que més li agradava, juntament amb la biologia, la xocolata calenta.

No hi havia molta gent al local. Un cop va haver acabat, va pagar i es va dirigir a la porta i la va obrir i va sortir al fred de la ciutat i va tancar la porta i es va girar i un home que corria va ensopegar amb ell i els dos van caure a terra i es van mirar durant cinc segons i l’home es va aixecar i va agafar una maleta i va començar a córrer novament…

Quan l’Arnau es va aixecar va veure un peluix al terra, un peluix molt maco que va captar la seva atenció. El va agafar de la mà i va començar a caminar en sentit contrari al que l’home havia triat per a fugir.

No havia caminat ni cinc minuts quan va veure un cor plorant a una cantonada. Va veure com el cor s’eixugava les llàgrimes amb un mocador i va veure com quan el va veure, el cor, fins llavors inert, va començar a bategar i va sentir, de sobte, com ell, per fi, tornava a somriure. I va ser llavors quan l’Arnau va deixar de ser un somriure i es va transformar en un noi i es va perdre a la profunditat dels ulls de la preciosa noia que romania immòvil al seu davant…