L'Arnau era un somriure que va néixer una tarda d’hivern a Barri Perdut. Fill d’un bigotis, el Joan, i una panxa, la Irene. L’Arnau tenia una germana, un nas que sempre estava al seu darrere, la Petra.
Barri Perdut estava a les afores de Ciutat Petita i gaudia de plena autonomia. Això feia que molta gent de Barri Perdut mai havia visitat Ciutat Petita. Aquest era el cas de l’Arnau, que va estudiar a Barri Perdut fins que va arribar el dia de marxar lluny dels seus pares en busca dels seus somnis.
La seva infància va ser viscuda amb intensitat.
Un dia, quan encara era molt petit, va decidir no tornar a classe després del pati. El Miquel i el Jordi el van acompanyar en la seva aventura, un coll i una orella respectivament. Només l’orella avui el continua acompanyant. Poc després, un parell de professors van sortir al pati preocupats. Els van estar buscant durant moltes hores. Des d’on ells estaven amagats van observar com succeïa tot.
“La senyoreta Tània, mira! Em sembla que està plorant,” va dir el Jordi, que era dels tres el que més sentit de culpa tenia.
“Què plori!” va dir el Miquel, abans de riure d’una forma molt característica, molt seva.
L’Arnau va començar a sentir-se incòmode. Poc després van decidir entregar-se, tot i que el Miquel insistia en que no ho havien de fer. Els van castigar amb un mes sense pati.
“Fill meu, si un dia d’aquests jo no torno de la feina, què pensaries?” El seu pare tenia una manera molt peculiar de dir-li les coses. “Què pensaries si tampoc torno l’endemà? Què pensaries en veure a la teve mare, trista, mirant per la finestra o asseguda al costat del telèfon?” No va dir-li res més.
“Peró, en què estaves pensant?” La seva mare era molt més expressiva. “S’ha acabat la televisió durant una temporada. La televisió i tot allò que no sigui fruita per berenar!”
Sempre va ser un bon estudiant, però no un alumne exemplar. Això sí, la seva relació amb els de casa sempre va ser excel·lent.
A l’escola primària es barallava un dia sí i un altre també. A casa encara recordaven el dia en que va tornar amb el nas trencat.
“No importa que siguis molt fort, molt ràpid, molt llest… Sempre hi haurà un de més fort, de més ràpid, de més llest…” El seu pare mai va canviar.
“Qué farem amb tu!” La seva mare tampoc. “Aquest mes no surtiràs al parc!”
Tot i la mala imatge que donava de vegades, la seva germana sempre el va admirar. Sempre, fins que ell va començar l’instiut i el que feia va començar a no semblar-li bé. L’Arnau estimava la seva germana per sobre de totes les coses però era incapaç de dir-li i, de vegades, fins i tot s’hi esforçava per tal de dissimular-ho.
Poc a poc el somriure de l’Arnau va anar desapareixent. La seva passió era la biologia però aquesta era la única cosa que el feia feliç. Ja no es barallava amb la gent però moltes coses de les que feia, feien mal als altres. La seva mare patia, la seva germana patia. El seu pare simplement esperava el moment en que el sentit comú naixés. Estava convençut de que arribaria.
“Arnau!” Dormien un al costat de l’altre, només separats per una paret. La Petra va trencar el silenci.
“Què vols grossa!” Ell sempre tan simpàtic.
“No puc més! Saps què?” Fins i tot l’Arnau va escoltar el seu suspir. “Si no fossis el meu germà, ni tan sols parlaria amb tu, no em caus bé, i això que sempre t’he admirat. Ets dolent!” He dit.
Ningú va dir res més. La Petra va plorar en silenci al llit. L’Arnau no va poder dormir. Les paraules de la Petra es repetien una vegada i una altra al seu cap. Com un martell. Hipnotitzat.
A partir d’aquell dia l’Arnau va començar a deslligar-se del món i a centrar-se cada cop més en la biologia. Va deixar de fer moltes coses de les que feia i un bon grapat d’amics van donar-li l’esquena per això. Quan no estava a l’escola es tancava a la seva habitació i llegia, llegia i llegia. La biologia l’omplia però no era suficient, no el feia somriure.
“Me’n vaig a Ciutat Gran a estudiar biologia,” els va sorprendre a tots una nit mentre sopaven.
“Què!?” Va exclamar la seva mare.
“Ho has pensat bé, fill meu?” L’Arnau va assentir. “Llavors no hi ha res més a dir.” El seu pare sabia que havia arribat el moment de deixar-lo anar a lluitar pels seus somnis. La Petra no va dir res.
Els dies van passar i el moment de marxar s’apropava.
“Fa temps que no parlem,” l’ambient entre la Petra i l’Arnau s’havia refredat. “No m’havies dit que volies marxar.”
“Saps què Petra?” els ulls se li van omplir de llàgrimes que no van sortir. “T’estimo. T’estimo i tenies raó. La biologia m’agrada i m’ha ajudat a adonar-me de que s’ha de lluitar pel que un estima. Només així, tot i fracassar, un pot sentir-se bé, realitzat. La realització no té a veure amb assolir les metes, té a veure amb com camines. I jo no ho estava fent bé. Vull tornar a ser el teu millor amic i aquesta és la meva meta ara mateix i vull caminar de la millor forma possible. Vull sentir que realment estic intentant arribar al teu cor.”
La Petra no li va dir res. Es van mirar als ulls un segon i com qui demana permís maldestrement es van apropar, es van aturar, es van fondre en una profunda abraçada…
Feia sol el dia que va marxar. El seu pare el va portar fins a l’aeroport amb cotxe. La Petra els va acompanyar però la Irene va preferir quedar-se a casa. Plorava de tristesa i alegria. Camí de l’aeroport van fer una parada a Ciutat Petita, on mentre el cor i el bigotis van anar a comprar algunes coses, el nas va entrar al forn del senyor Miquel.
“Vull els pastissets més bons que s’hagin fet mai,” va cridar alegrement el nas. “Molt bon dia!”
“Has vingut al lloc idoni,” va dir un cor des de darrere del mostrador. “Meravellós dia, sens dubte. I la teva presència aquí el fa encara millor.”
El cor va marxar durant uns segons i va tornar amb una caixeta plena de pastissets.
“El meu pare els acaba de fer ara mateix,” va embolicar la caixa amb paper de regal sense esperar a que el nas ho demanés. “Per a qui són?”
“Són per al meu germà. El noi més meravellós del món. Bé, potser no tant, té els seus defectes també, però l’estimo molt i avui se’n va lluny a lluitar pel seu somni,” una gran rialla.
“Té, pel teu germà doncs. Segur que és una gran persona,” quan el nas va preguntar el preu dels pastissets el cor li va dir que tant ella com el seu germà mereixien allò i molt més, i que ella es feia càrrec.
“Gràcies! Què vagi molt bé!” es va acomiadar. “Per cert, el meu nom és Petra.”
“Igualment! Jo sóc l’Arsènia.”
La Petra va explicar el seu breu encontre amb l’Arsènia mentre degustaven els meravellosos pastissets a la terminal de l’aeroport.
Els primers dies a Ciutat Gran van ser difícils, però aviat va acostumar-se al seu nou entorn. Mai va arribar a meravellar-lo per allò que era, però sí per allò que li oferia.
Quatre anys després ja era biòleg i havia trobat feina a un centre d’investigació lligat a la universitat. Tot i així, seguia sense somriure. La seva feina no li donava tot el que necessitava. De vegades es sorprenia mirant a l’infinit mentre treballava, ausent. Alguns dies treballar era simplement imposible. Què era allò que li faltava?
La seva germana el visitava sovint, qualsevulla excusa era bona per a viatjar a Ciutat Gran, els seus pares no tant. Ell sempre tornava a casa a passar el Nadal amb la família. A la seva mare li feia molta il·lusió tenir els seus dos fills a casa durant les festes nadalenques. Va arribar, però, l’any en que això no va ser possible. L’Arnau havia de treballar durant el Nadal en un projecte molt important que no podia esperar. La seva intenció era treballar durant els messos de desembre i gener, i visitar la seva família durant el mes de febrer, un cop hagués acabat. A la panxa això no li va fer gràcia. Al bigotis, conscient de que el seu fill per fi havia trobat allò que l’havia de fer feliç, li afectava menys.
La nit de Nadal i els dies de Nadal i Sant Esteve els va passar sol al pis que compartia amb el Pasqual, una cama que havia fugit del bullici de Ciutat Gran durant uns dies. El dia de Nadal va trucar a casa i va estar parlant amb els seus durant una estona.
Li agradava passejar per Ciutat Gran, li agradava imaginar les històries darrera de cada una de les persones que es creuava al carrer. La gent passa desapercebuda a Ciutat Gran. Però no per a ell.
La nit de Cap d’Any va sopar amb uns amics de la feina però va marxar a casa poc després de menjar el raïm.
“Demà haig de treballar,” va estar passejant un parell d’hores abans de tornar a casa definitivament. Allà, en silenci, va fer balanç de l’any que s’acabava. Era feliç, però no somreia, encara.
La primera setmana de l’any entrant va ser certament productiva. En tornar de les seves vacances, el seu cap es va mostrar molt content pel que l’Arnau havia aconseguit. Tant, que un cop van discutir els aspectes de tot plegat li va demanar per favor que no tornés al laboratori per uns dies. S’havia guanyat unes vacances.
“Una xocolata calenta,” va obrir un diari que hi havia a la taula mentre el cambrer va marxar del seu costat.
Cinc minuts després va tornar. “La seva xocolata.”
“Gràcies!” Va gaudir d’allò que més li agradava, juntament amb la biologia, la xocolata calenta.
No hi havia molta gent al local. Un cop va haver acabat, va pagar i es va dirigir a la porta i la va obrir i va sortir al fred de la ciutat i va tancar la porta i es va girar i un home que corria va ensopegar amb ell i els dos van caure a terra i es van mirar durant cinc segons i l’home es va aixecar i va agafar una maleta i va començar a córrer novament…
Quan l’Arnau es va aixecar va veure un peluix al terra, un peluix molt maco que va captar la seva atenció. El va agafar de la mà i va començar a caminar en sentit contrari al que l’home havia triat per a fugir.
No havia caminat ni cinc minuts quan va veure un cor plorant a una cantonada. Va veure com el cor s’eixugava les llàgrimes amb un mocador i va veure com quan el va veure, el cor, fins llavors inert, va començar a bategar i va sentir, de sobte, com ell, per fi, tornava a somriure. I va ser llavors quan l’Arnau va deixar de ser un somriure i es va transformar en un noi i es va perdre a la profunditat dels ulls de la preciosa noia que romania immòvil al seu davant…
"No hay vuelta atrás," mientras dejaba el informe sobre la mesa y dirigía su mirada a sus interlocutores. "En menos de trescientos años..."
Posts
