Un conte per a nens i nenes (segona mitja part)

L'Arsènia era un cor enorme que vivia amb els seus pares a una petita casa de Ciutat Petita. El seu pare, el Ramón, era un polze que es dedicava a vendre pà a un forn que havia heretat de l'avi matern de l'Arsènia, el senyor Miquel. El Ramón havia heretat el forn I l’Arsènia un peluix que estimava amb bogeria. Tothom a Ciutat Petita comprava el pà al forn del senyor Miquel i el Ramón gaudia de les petites interaccions diàries amb els seus veïns al forn. La seva mare, la Maria, era un pit que mai havia sortit de Ciutat Petita tot i que sempre ho havia volgut fer. La Maria era perruquera i tallava el cabell a totes les dones de Ciutat Petita. Polze i pit s'havien conegut a l'escola però no s'havien vist fins uns anys després. Del seu amor va nèixer un cor enorme que no va trigar a enamorar a tothom. Tothom coneixia l'Arsènia.

Passaven els dies, els messos, els anys i l'Arsènia es feia gran. Era una artista i gaudia del fet de transmetre els seus sentiments a través d'una pintura, d'una cançó, d'un conte. Els seus amics sempre estaven al seu voltant demanant consell. La vitalitat de l'Arsènia es contagiava. El que més li agradava, però, era ballar. A Ciutat Petita, malauradament, no podia aprendre a ballar i per això, tot i que era feliç, no bategava. Quan l'Arsènia era molt petita algú havia obert una escola de dança però la falta d'interés per part dels veïns l'havia condemnat al fracàs. La senyoreta Glòria, el turmell que havia obert l'escola, filla del puny que presidia Ciutat Petita, havia llavors abandonat casa seva en busca d'una oportunitat a Ciutat Gran.

Ciutat Gran estava molt lluny de Ciutat petita.

Ciutat Petita estava situada al bressol d'una vall, entre dues muntanyes molt altes. Un riu trencava la ciutat en dos. Els edificis eren baixets i, per sobre de la resta, s'obria pas l'esglèsia. Des del campanari es veia tota la ciutat. Les cases eren blanques. Els sostres eren foscos. Els nens perseguien a les nenes al carrer. Els homes discutien de futbol al bar de la Plaça Major. Les dones tafanejaven al mercat mentre feien la compra diària.

Ciutat Gran estava situada a una costa sense platja i s'estenia al llarg d'una planície infinita. La contaminació entristia el blau del cel sobre Ciutat Gran. Els edificis, però, el feien somriure, el grataven. El raigos del Sol difícilment arribaven als carrers on cotxes i vianants anaven de dreta a esquerra, de davant a darrera, de dalt a baix. Ciutat Gran, però, tenia de tot... i molt.

Un Nadal, la Glòria va tornar uns dies a Ciutat Petita. Va agafar un avió des de Ciutat Gran a Ciutat Estreta i des d'allà va agafar un autobús que la va deixar a la Plaça Major de Ciutat Petita. No acostumava a visitar la seva família molt sovint però el seu pare, el puny, estava molt malalt i va decidir fer-ho. Puny i turmell van gaudir del que seria el seu últim Nadal junts. El dia de la Nit de Nadal la Glòria va anar a comprar el pà al forn del senyor Miquel, on es va trobar a l'Arsènia, que estava atenent el negoci. El seu pare havia sortit a fer uns encàrrecs.

"Com va la vida per Ciutat Gran?," va preguntar l'Arsènia amb entusiasme.

"Hola! Tot va genial! Voldria un pà de pagés i uns quants pastissets," va contestar la Glòria.

L'Arsènia va posar un enorme pà de pagés sobre el mostrador.

"Quins pastissets voldràs? I la dança, com va la dança? Jo intento aprendre però no tinc qui m'ensenyi..."

"Els voldrem tastar tots! Jo marxo demà passat i m'encantaria poder ballar amb tu, però no serà possible. Et puc deixar la targeta de l'escola on treballo i si algun dia visites Ciutat Gran..." La Glória li va donar la targeta i un bitllet de vint euros. L'Arsènia li va tornar el pà de pagés, una safata plena de pastissets, el canvi i un somriure sincer però que emanava resignació. "Bon Nadal!"
"Bon Nadal a tu també, Glòria!" El turmell va sortir del forn mentre el cor no deixava de mirar la targeta...

Mentre tornava a casa, amb la targeta a la butxaca, va tornar a sentir el que sempre sentia quan s'imaginava enfrontant-se a polze i pit, dient-los que volia marxar a Ciutat Gran, que volia aprendre a ballar. Mai ho havia fet tot i que sabia que era el que volia. Simplement deixava que el que ells volien omplís la seva vida, tot i que només fos fins a la meitat. Tantes nits sense dormir. Tants silencis. Tant mirar les estrelles des de la finestra de la seva habitació. Tants somnis...

El sopar de Nadal va ser deliciós. La seva mare va tornar a superar-se. O això o, simplement, havien oblidat ja com de bo havia sigut l'àpat de l'any anterior. Sopaven els tres sols. El dia de Nadal el passarien en companyia dels dos germans de la Maria i de la germana del Ramón. Després de sopar van començar a parlar. Al Ramón li agradava molt parlar del dia a dia al forn, de política local i de futbol. L'Arsènia i la Maria l'escoltaven atentament fins que començava amb les pilotes. Reien. Somreien. El Ramón va explicar que a la senyora Virgínia, una llengua de l'altra banda del riu, se li havia caigut la bossa del pà aquell matí quan sortia del forn i que quan es va ajupir a agafar-la el seu vestit va cedir a les seves carns i es va trencar verticalment pel cul. Tots tres van trencar a riure i ho van fer durant uns minuts. Després el silenci va tornar a la taula. El Ramón es va encendre un puret. La Maria va veure de la seva taça de te. L'Arsènia va respirar profundament.

"Avui he vist a la Glòria," va mirar al seu pare i a la seva mare als ulls.

"Sé que mai us he demanat res i mai ho faria si no fos realment important per a mi," el seu pare va apagar el puret i la seva mare es va ficar un bombó a la boca. "Sabeu que la dança em fascina," les paraules sortien de la boca de l'Arsènia com demanant permís. "M'ha donat la targeta de l'escola on treballa," va treure la targeta de la butxaca esquerra dels seus pantalons i la va deixar sobre la taula. Va tornar a mirar als ulls dels seus pares en busca de complicitat. "Tinc uns diners estalviats, no són molts, però suficients," el seu pare va adonar-se del que passaria a continuació mentre la seva mare es ficava a la boca el tercer bombó. "Vull marxar a Ciutat Gran a estudiar dança, sempre ho he volgut fer, però ara és el moment." Silenci.

"Però qué estàs dient? Què no estàs bé aquí? Què no t'estimem prou? Què se t'ha perdut a tu a Ciutat Gran?" Es va aturar un segon i va mirar a la Maria. No estava emprenyat però no podia deixar de parlar. "Però tu no estàs acostumada a la gran ciutat. A Ciutat Gran una noia com tu, que ha viscut sempre aquí... A més, ¿saps? És que no ho entenc. I ara..." Es va aixecar va sortir de l'habitació i va tornar. "Té!" Va llençar un paquet sobre la taula i l'Arsènia el va obrir. Era un dossier amb informació sobre una propietat. "Aquest era el regal que tenia per a tu. He comprat un local i el volia compartir amb tu. Hi ha espai suficient per a desenvolupar el teu art i fins i tot podem habilitar una sala per a l'exposició i venda de les teves peces," la seva veu sonava cada cop més trista. "Sé que si ens dius això és perquè ja ho tens decidit i sé que marxaràs però vull que sàpigues que jo no ho aprovo..."

"Té!" Va dir llavors la Maria que fins llavors havia romàs en silenci. "Aquest és el meu regal..."

"Ho sabia," va dir el Ramón. L'Arsènia va obrir el sobre que la seva mare acabava de deixar sobre la taula i va descobrir un bitllet d'avió a Ciutat Gran. Marxaria el primer de gener.

El Ramón va marxar a dormir i la Maria va marxar darrera d'ell. "No et preocupis, ja m'ocupo jo del teu pare..."

Allà sola, asseguda a la taula, amb el bitllet d'avió a una mà i el dossier a l'altra l'Arsènia va plorar...

L'endemà tothom sabia ja que l'Arsènia marxaria. La Glòria quan ho va saber va buscar-la per a donar-li el seu telèfon i dir-li que podria contar amb ella pel que volgués. Un munt de índexs del poble van dir-li que estava boja. La majoria dels veïns no entenien la seva decissió. Durant el menjar de Nadal no es va parlar del tema a la taula perquè així ho va demanar el Ramón. A la nit l'Arsènia va quedar amb els seus millors amics, el Roger, una espatlla dreta, i la Laia, una espatlla esquerra. El Roger que sempre havia estat un somiador s'imaginava ja visitant Ciutat Gran per a gaudir d'un espectacle de dança. L'Arsènia seria la protagonista. La Laia no es va mostrar tan optimista i va intentar convèncer a la seva amiga de que es quedés, que la trobaria molt a faltar i que li sabria molt greu que marxar fos una decissió equivocada. Però si alguna cosa eren aquell cor i aquelles dues espatlles, eren amics, i abans de tornar a les seves cases es van dessitjar mútuament la millor de les sorts de cara al nou any que havia de començar. L'endemà va marxar la Glòria no sense abans acomiadar-se de l'Arsènia amb un "Fins aviat!". El que no sabia ella es que hauria de tornar abans del que es pensava a Ciutat Petita perquè el seu pare moriria el segon de febrer. L'Arsènia va començar a acomiadar-se de Ciutat Petita, dels veïns, dels amics, dels seus racons favorits, del riu, de les muntanyes...

La nit de Cap d'Any va ser diferent a totes les anteriors. L'Arsènia havia d'agafar un autobús l'endemà molt d'hora i un cop va haver canviat l'any va marxar a dormir. Abans, però, el seu pare li va donar una abraçada. "Bon any filla meva!" Estava a punt de plorar. "Continuu en desacord amb el que faràs, però..." La va mirar als ulls. "Sort!"

Quan va arribar a Ciutat Gran després d’un viatge esgotador l’Arsènia va sentir-se bé i malament alhora. Bé perquè per fi veuria complert el seu somni. Malament perquè tenia por. Continuava sense bategar.

La primera setmana a Ciutat Gran va ser un no parar d’aprendre i conèixer gent. L’endemà d’arribar va trucar a la Glòria des d’un hotel. La Glòria ja li tenia allotjament, tot i axí no estaria disponible fins al cap d’un parell de setmanes. Mentrestant es va instal·lar amb ella. Compartiria pis amb un peu i un genoll, bona gent, Lluís i Eugènia es deien. Va començar a fer classes a l’escola de la Glòria. Cada dia era el millor. Es va acostumar a meravellar-se constantment de tot el que li envoltava. Els seus professors eren extraordinaris i els seus companys sempre tenien un segon per a ella. Tot i així, a les nits, abans d’anar a dormir, el seu cap s’omplia de dubtes i s’entristia. La seva tristesa només durava cinc minuts però no acabava de marxar del tot. A més, durant el dia era tot tan increïble que no tenia temps de pensar en res que no fos tot allò que succeïa al seu voltant.

El dia que va haver de mudar-se al pis del Lluís i la Eugènia la Glòria no la va poder ajudar. A ella no li va importar perquè no tenia moltes coses acumulades encara. Va agafar un taxi fins al barri on viuria.

“Tens hora?” Va preguntar-li un estrany.

“Són les cinc i mitja,” va dir l’Arsènia després de deixar a terra la maleta que carregava amb la mà esquerra i el peluix que carregava amb la mà dreta.

El desconegut va agafar ambdues coses i va començar a córrer.

L’Arsènia va cridar però no hi havia ningú a prop. Va sentir-se impotent i va començar a plorar. Feia molt de temps que no ho feia. A la maleta només portava roba, però aquell peluix certament era important per a ella.

Es va eixugar les llàgrimes amb un mocador i va tornar a obrir els ulls i va veure un somriure que s’apropava i va veure que el somriure portava el peluix a la seva mà esquerra i el va mirar als ulls i de sobte el somriure va començar a somriure i ella, per fi, va tornar a bategar. L’Arsènia va deixar de ser simplement un cor, l’Arsènia va ser una noia meravellosament maca…